Exposició Brussel·les
PANELL 1 - LLIÇONS PEL PRESENT: ROTSPANIER TREBALLADORS FORÇATS ESPANYOLS DURANT LA II GUERRA MUNDIAL LA (DES)MEMÒRIA EUROPEA DE L´ANTIFEIXISME
Durant la Segona Guerra Mundial més de 40.000 espanyols exiliats de la Guerra Civil, i que es trobaven a França durant l’ocupació nazi, van ser forçats a treballar per l’Alemanya de Hitler.
Tot i haver estat reconegut als anys setanta per la República Federal d’Alemanya com a víctimes del nazisme, els rotspanier [rojos espanyols] -com eren denominats despectivament pels nazis- continuen sent per la ciutadania uns perfectes desconeguts.
L’objectiu d’aquesta exposició organitzada per la Universitat Rovira i Virgili, en el marc del projecte finançat per la Unió Europea, és donar a conèixer la història oblidada d’aquest grup d’antifeixistes, obligats a servir en l’economia de guerra alemanya, i incentivar el debat sobre els perills del neofeixisme a Europa.
Fomentar la consciència antifeixista és un deure de les societats que volen seguir sent lliures en el segle XXI.
PANELL 2 - LES VEUS DE LA MEMÒRIA
A través de les seves pròpies paraules, del testimoni dels seus familiars o d’alguns extractes de les històries de vida dels deportats, avui podem conèixer amb més exactitud el terrible i llarg camí que van patir els espanyols que van ser utilitzats pels nazis com a mà d’obra esclava.
La recuperació d’aquests nou noms, principalment originaris de la província de Tarragona, i la reconstrucció de les seves biografies formen part d’un laboriós treball d’investigació que s’està realitzant des del projecte Rotspanier, coordinat per la Universitat Rovira i Virgili, juntament amb altres institucions espanyoles, franceses i alemanyes. Un estudi que inclou la trajectòria vital completa de cada un d’aquests deportats, i que és possible consultar a través d’aquest QR a la pàgina web del projecte, en permanent actualització.
Lliçons pel present: Rotspanier, treballadors forçats espanyols durant la Segona Guerra Mundial.
La (des)memòria europea de l’antifeixisme.
Organització: Universitat Rovira i Virgili – CECOS
Comissariat: Rocío Arnal Lorenzo, Jaume Camps Girona, Pere Manel Martín Serrano, Idoya Martínez Díaz-Monasterio-Guren, Pierre Souchard.
Agraïments: a totes les famílies i entitats que ens han prestat la seva inestimable ajuda i la cessió de documentació per a poder recordar a aquests rotspanier.
PANELL 3 - LA RETIRADA, FEBRER DE 1939
“Mai vaig arribar a pensar que haguéssim estat exiliats”
Agustí Maigí
El gener de 1939 les tropes franquistes entraren a Barcelona, determinant així el final de la guerra civil espanyola i propiciant l’exili d’avis, adults, joves i nens que, davant la por a les represàlies, travessaren la frontera francesa a peu en un dels hiverns més freds de la història. Eren prop de 500 mil persones. Moltes van morir en el camí, però molts d’altres ho farien pel fred, fam i malalties després d’arribar a un destí que no era, de cap de les maneres, l’esperat.
Els camps d´arena
“En els camps alemanys es matava a mansalva, per això se´ls anomenava els camps de la mort, però els francesos ens mataven de gana i misèria”
Joaquín Cid
A la frontera, les autoritats gal·les separaren les famílies. Les dones i els nens foren enviats a diferents ciutats del país, mentre que els homes van ser internats en camps vigilats per l’Exèrcit francès.
Des del 1938, el govern francès considerava els refugiats espanyols com “indesitjables” i, per això, aquests havien de ser internats en centres que limitaven la seva llibertat. Sota aquesta premissa, es va crear una xarxa de camps de concentració -terme empleat per la pròpia administració francesa- que va començar en la costa mediterrània amb els emplaçaments d’Argelès-sur-Mer, Saint Cyrpien i Le Barcarès, i que es va anar ampliant progressivament cap a l’interior, comptant també amb camps de càstig o repressió, com el de Vernet d´Ariege.
En els anomenats “camps d’arena” les condicions de vida eren terribles, a les epidèmies de tifus i disenteria, s’hi sumava la gana, que es combatia amb un tros de pa que els hi llençaven els francesos i amb llegums cuits amb l’aigua del mar.
Ángel Veiga va néixer en el barri madrileny de Vallecas, fotogravador de professió, va formar part de l’Exèrcit de la República, acabant sent suboficial i viatjant amb l’Estat Major. El 1937 va arribar a Barcelona on va conèixer l’Amanda Martí Marquès, amb qui es va casa un any després.
Després de la caiguda de Barcelona, els dos creuaren la frontera juntament amb la seva sogra, Emilia Marquès.
“En arribar a la frontera el meu pare va ser tancat a Argelès, mentre que la meva mare i la meva àvia van ser enviades a Angoulema. Allí vaig néixer jo, entre altres persones com nosaltres. El meu pare ens enviava cartes i dibuixos que feia, fins que se´ns va concedir la reunificació familiar”
Àngel Veiga (fill)
Peus de foto:
La Retirada: refugiats de la Guerra Civil Espanyola a la frontera de Puigcerdà i els Pirineus Orienals, 1939.
Foto: Tylwith Eldar. Wikimedia Commons.
Camp de Concentració d’Argelès, febrer de 1939.
Foto: Autor desconegut. Wikimedia Commons.
PANELL 4 - LES CTE, 1939-1940
A finals d’abril de 1939, el govern francès va decidir que els republicans espanyols havien de prestar serveis a la nació, ja fos allistant-se a la Legió Estrangera francesa o a través de les recentment creades Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). L’objectiu de les CTE era explotar laboralment als exiliats en la construcció de fortificacions o col·laborant en tasques agrícoles i forestals.
Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, el setembre d’aquell mateix any, la labor d’aquestes companyies es va convertir en imprescindible, i uns 60.000 republicans espanyols van ser enviats a la realització d’obres defensives, ja fos en el territori europeu -la línia Maginot- o al nord d’Àfrica, on van patir llargues jornades laborals i unes duríssimes condicions climàtiques.
Les pales per les armes
Davant la incertesa de l’oficialitat francesa, en la que hi imperava el derrotisme, molts dels espanyols que integraven les CTE no varen dubtar a enfrontar-se als exèrcits del Reich.
Eduardo Caro Bermudo
Nascut el 13 de novembre de 1909 a Cadis, l’Eduardo es va allistar el 18 d’octubre de 1936 a la milícia confederada amb la CNT-FAI. Va arribar al camp d’Argelès el 1939 i junt amb altres companys es va allistar en una CTE.
Va anar a treballar a Toulouse com a torner i muntador en l´empresa aeronàutica SNCAM, avui Sud Aviation. Després de l´arribada dels alemanys, aquells valents republicans van destruir tots els avions que estaven construint, com també tots els equipaments.
“Era evident que no els hi deixaríem als alemanys tot el nostre treball”.
Eduardo Caro Bermudo
Peus de foto:
CARO-1
Eduardo CARO juntament amb els seus companys de treball espanyols de la CTE de Toulouse el 1939 (Arxius familiars).
CARO-2
Rebut de la sol·licitud per a la targeta de treballador industrial, 1939 (AD29).
CARO-3
Reproducció del rebut de la sol·licitud per a la targeta de treballador industrial, 1939 (Arxius familiars).
CARO-4
Document de treball de la Societat Nacional de Construccions Aeronàutiques del Sud (SNCAM), 1939 (Arxius familiars).
PANELL 5 - L´OCUPACIÓ DE FRANÇA, 1940
“(…) per nosaltres, combatents espanyols que havíem acabat de patir una derrota front el feixisme nacional i internacional, se´ns presentava l’ineludible deure de continuar la lluita al costat del poble francès, que també es veia envaït pels mateixos monstres”.
Nieves Castro Feito (“Una vida para un ideal”)
El setembre de 1940, Alemanya va envair Polònia, donant inici a la Segona Guerra Mundial. El maig de 1940 els alemanys van entrar a França i, el juny d’aquell mateix any, es va produir la rendició francesa. Els nazis van dividir França en dues zones: la primera estava ocupada per ells i la segona tenia la seva seu a Vichy, on es va instaurar un Govern dirigit pel mariscal Pétain a les ordres del III Reich.
Aquell govern era anticomunista, xenòfob i antisemita.
Els Grups de Treballadors Estrangers
El setembre de 1940, el govern de Vichy va aprovar la creació dels Grups de Treballadors Estrangers (GTE), per integrar els estrangers sobrants en l’economia nacional, obligant així que unes 40.000 persones haguessin de treballar en diferents sectors com la indústria, la construcció, l’agricultura o la mineria, sense cobrar res a canvi. La majora d’ells, uns 30.000, eren republicans espanyols que provenien de les Companyies de Treball Estrangers.
“Allí on hi havia un nombre d´espanyols, els alemanys organitzaven concentracions fent una crida especial. Una vegada concentrats s´hi presentava el ben conegut per tots Otto el alemán, que dominava el nostre castellà amb gran domini. Els hi proposaven anar al treball voluntari per l´Alemanya alliberadora i amiga de l´Espanya, etc., etc., Els hi oferien primes per a la inscripció, seguretat per a les famílies. (…) no podíem permetre aquell engany i ens vam llençar allí, enmig de les aglomeracions”.
Nieves Castro Feito (“Una vida para un ideal”)
La joventut d’Alfredo Rotella Morán, va transcórrer a Pessan, on va col·laborar amb la Resistència francesa i va aconseguir papers d’identitat falsos. Però, a finals de 1943 va ser detingut i conduït a Calais per treballar a les fortificacions del Mur Atlàntic.
D’allí es va escapar juntament amb el català Edmon Gimeno i el madrileny Celestino Castellví.
“Estàvem amagats a les muntanyes, els tres volíem anar al País Basc, on hi hauria un grup de resistents espanyols. Vam pujar a un tren fins a París. Vam estar tot el dia amagats en els lavabos, des del matí fins la nit per així poder arribar al País Basc. Entre Burdeos i Bayona vam ser detinguts, no teníem escapatòria”.
Alfredo Rotella
Peus de foto
Desfilada de soldats del 105è Regiment d’Infanteria alemany als Camps Elisis (París), 1940/1941. Bundesarchiv, Bild 146-1978-052-03 / o.Ang.
Plaça Stanislas de Nancy (França) ocupada pels soldats alemanys amb camions d’abastiments, juny de 1940.
Foto: Willy Ude. Wikimedia Commons.
PANELL 6 - L´ALEMANYA NAZI DE 1940 A 1945
Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, gran part dels treballadors alemanys foren enviats al front. Aquesta situació va provocar una gran escassetat de mà d’obra, convertint-se en un greu problema pel sosteniment de l’economia germànica. La solució per això fou obligar més de 13 milions d’estrangers a realitzar treballs forçats. El destí dels republicans espanyols es complicà, encara més:
- A finals de 1941, Hitler va reclamar a Pétain mà d’obra i el govern francès li va entregar els Grups de Treballadors Estrangers, provocant així que un gran nombre d’espanyols fossin obligats a treballar pel III Reich. Molts d’ells, foren enquadrats en l’Organització Todt, obligant-los a participar en la construcció del Mur Atlàntic i a les Illes del Canal.
- Altres van aconseguir escapar-se i unir-se a la Resistència francesa, però després de ser capturats per la Gestapo es convertiren immediatament en presoners de guerra.
- El destí final en tots dos casos fou la deportació a camps de concentració, fet que es produïa des de 1940. Després de la negativa del govern franquista de fer-se càrrec dels exiliats espanyols, convertint-se així en còmplice de les milers de morts que es produïren en els camps de concentració. A partir d´aquell moment els espanyols passaren a ser considerats pels nazis com “apàtrides”.
“El que passa avui en dia amb altres refugiats ja va passar abans”.
Àngel Veiga (fill)
Els asturians del comboi d’Angoulema:
Famílies Ramos i Ríos
En el camp de Les Alliers, proper a la ciutat d’Angoulema, van coincidir amb altres famílies asturianes que van ser tristament protagonistes del conegut Comboi dels 927.
Els gendarmes francesos obligaren a tots els refugiats espanyols a pujar a un tren de mercaderies. Després de passar quatre dies amuntegats com a bèsties, el comboi dels 927 espanyols va obrir les seves portes.
Els soldats alemanys van obligar a baixar els homes i deixaren a les dones i nens en els vagons, que continuarien destí Irún. Moltes d’aquestes famílies mai més es tornarien a veure.
Entre aquelles famílies hi havia els Ramos Barril, Robustiano Fernándes i la seva filla Lucinda i part de la família Rios. En el camp de Mauthausen hi varen quedar Belarmino Ramos i els seus fills Ángel (n. 4.198) i Galo (n. 3.874); Robustiano Fernández (n. 4.140) i Ramón Ríos (n. 4.205).
El 1941 van morir en el camp de Gusen: Belarmino, als 47 anys, i Robustiano i Ramón, als 64 i 66 anys respectivament.
“Arribant a Mauthausen es va parar el tren, es van obrir totes les portes i van veure un oficial alemany i un presoner amb un vestit de ratlles que parlava espanyol: “Vinga, vagin baixant els homes”. La meva mare plorant, aquella dona plorant…
El comboi va donar la vola i ens van deixar parats, ningú sabia que estàvem allí. Vam estar posats 18 dies amb les seves respectives nits. Hi havia suor, olors, calor, altres cops fred. Jo que tinc un olfacte molt delicat no ho suportava. Va passar un guarda-agulles i va sentir els crits i plors, va obrir la porta i quan va veure allò: “Déu meu! Però què és això?”.
Testimoni de M. Luisa i Jesús Ramos Barril del documental “El Comboi dels 927”.
Peus de foto
Construcció d’una fossa antitanc a Haagse Bos (Països Baixos), com a part del Mur Atlàntic.
NIOD Institute for War, Holocaust and Genocide Studies.
Construcció del pati de garatges pels vehicles de les SS. Camp de concentració de Mauthausen (Àustria), 1941. © MHC (Fuente: Amical de Mauthausen).
PANELL 7 - 1. L´Organització Todt, 1941
La invasió de la Unió Soviètica el juny de 1941 va propiciar que una gran part de l’Exèrcit alemany fos enviat al front de l’Est. Davant de la possibilitat d’un desembarcament aliat en el continent, Hitler va ordenar construir una línia de defensa per tota la costa de l’Atlàntic.
Aquell projecte faraònic va ser encarregat a l’Organització Todt (OT), una institució paramilitar creada el 1938 que depenia de la Wehrmacht, la que acompanyava per tota Europa reparant infraestructures civils i militars afectades pels combats, i construint noves edificacions amb l’objectiu de controlar els territoris ocupats. El 1945 el 80% dels treballadors del III Reich eren forçats.
Els Rotspanier
El reclutament d’espanyols pels camps de treball de l’OT va començar l’estiu de 1941, quan l’Estat Major de l’Exèrcit nazi va sol·licitar a les autoritats de Vichy que li entreguessin a sis mil treballadors estrangers.
Davant d’aquella petició, el Govern francès no va dubtar a entregar a milers de republicans internats en els seus camps i en els Grups de Treballadors Estrangers. A aquells s’hi sumarien partisans soviètics, presos polítics i jueus portats a la força cap al litoral atlàntic.
El tracte donat pels nazis variava segons l’origen dels treballadors. Als eslaus se’ls explotava cruelment, mentre que eren més benèvols amb aquells que provenien de països occidentals, a excepció dels antifeixistes com els rotspanier, que eren obligats a treballar en duríssimes condicions.
Bonifacio Ortego Herranz
En Bonifacio va néixer el 28 d’octubre de 1918 prop de Madrid. A França, després de l’armistici de juny de 1940, es va incorporar al GTE n. 74, a l’arsenal de Roanne, en el departament de Loira.
Membres de l’Organització Todt van reclutar els refugiats espanyols, per voluntat pròpia o a la força, perquè construïssin, entre altres obres, la base de submarins de Brest, on Bonifacio va arribar-hi el 16 de juny de 1941. Allí va treballar com obrer dedicat a fer formigó per l’empresa alemanya Keller i després pel NSKK.
“Ens aixecàvem a les 5 a.m. Ens comptàvem i després ens portàvem a peu, en formació, a la base de submarins. Tornàvem al campament a les 8 p.m. Treballàvem tota la setmana excepte el diumenge a la tarda”.
Bonifacio Ortego Herranz
“Els bombardejos a la base en construcció ens permetien descansar ja que havíem d’abandonar el treball per refugiar-nos”
Bonifacio Ortego Herranz
Peus de foto:
Bonifacio Ortego Herranz
ORTEGO-1 Foto d’identitat, 1944 (AD29)
ORTEGO-2 Rebut de la sol·licitud de renovació del document d’identitat, 1944 (AD29).
PANELL 8 - 1.1 El Mur Atlàntic
Des de l’estiu de 1941 milers d’espanyols, juntament amb altres presoners dels nazis, van ser repartits entre els 3.000 km de costa entre Hendaya i el Cabo Norte per a construir el Mur Atlàntic, una cadena de trinxeres, búnquers i bases submarines que havien d’evitar una possible invasió aliada. En paraules de la intel·ligència militar britànica era “el programa constructiu més impressionant des de l’època romana”.
A les llargues jornades de durs treballs i a l’absència de dies de descans, s’hi sumaven les deplorables condicions en què vivien els presoners. Aquests patiren tortures i pallisses de forma continuada, i eren abandonats a la intempèrie durant dies, especialment quan plovia o nevava. I en qualsevol moment podien ser assassinats per algun guardià nazi.
Patiren el tifus, disenteria i diarrees i, l’única medicina que hi havia en els camps era l’aspirina. La ració de menjar diària consistia en una sopa de col, mig tros de pa i, alguna vegada, mitja salsitxa. Si no complien amb els horaris establerts, no se’ls hi donava menjar. Els nazis també es divertien llançant-los trossos de pastanaga i pells de patata. I els deportats, desesperats per la gana, corrien a buscar-los.
Juan Escobar Gómez
Després de passar per diversos camps de concentració al sud de França, el 14 de juny de 1941, el govern de Vichy va entregar a Juan als alemanys per a participar en la construcció en la base de submarins de Brest. Allí va treballar com a ferrer per l’empresa Bergtcamp i després per l’empresa Visoka, les dues estaven sota control de la Todt.Durant aquell temps, en Juan va ser internat en el campament de Sainte-Anne-du-Portzic i en el Fort Montbarey a Saint-Pierre-Quilbignon. Durant aquest període va haver de visitar en diverses ocasions el metge i combatent republicà Salvador Colomer, degut als seus problemes de salut a causa dels maltractaments i deficiències alimentàries.
Peus de foto:
ESCOBAR-1: Reproducció del document d’identitat, 1949 (AD29).
ESCOBAR-2: Rebut de la sol·licitud per a la targeta de treballador industrial, 1949 (AD29).
PANELL 9 - 1.2 Les Illes del Canal
“Com que es sentien anglesos (els pescadors), a la seva manera molestaven tot el que podien els ocupants alemanys. Si no hagués estat així, la cosa hagués sigut d´una altra forma”.
Joaquín Cid
L’únic territori britànic ocupat pels nazis va ser les Illes del Canal de la Mànega, des de juny de 1940 fins a maig de 1945.
Allí la Wehrmacht, mitjançant l’Organització Todt, va edificar tota mena de defenses: dics, búnquers, trinxeres, canalitzacions i túnels, a més a més d’hospitals subterranis, per aconseguir que fos un mur infranquejable pels britànics.
A l’arxipèlag s’hi van crear diversos camps on es vivia -com també passava a la costa atlàntica francesa- en un règim d’esclavitud. L’espessa boira de pols que sorgia a causa de la gran quantitat de ciment que s’utilitzava, provocava que molts interns tinguessin afeccions pulmonars al cap de mig any, a més de malalties infecciones. Davant el gran nombre de cadàvers, els nazis tiraven els cossos al mar perquè fossin menjats pels taurons.
“Les gavines anuncien que per allí a l’horitzó -assenyalant al mar amb la mirada- que hi ha més moviment que normalment. Si els alemanys poguessin entendre-les, se n´adonarien que es mouen molt més que ahir a aquesta mateixa hora”.
Joaquín Cid (recordant la nit abans del desembarcament de Normandia).
El 1941 les autoritats franceses van etiquetar a Joaquín Cid com “estranger perillós”, a causa de l’activitat política que havia desenvolupat a Espanya.
A partir d’aquell moment, va patir diverses detencions i internaments en el camp de concentració de la Vernet, fins que el maig de 1944 va ser mobilitzat per la Todt. El seu destí era les Illes del Canal.
Allí va treballar construint diferents estructures militars de defensa, durant jornades que podien durar 15 hores, tot i això -com molts dels seus companys- mai va abandonar l’esperança i la solidaritat.
“Com en molts llocs, els espanyols sobresortien per la seva conducta solidària i la seva capacitat d’organització en la Resistència; fet que era molt complicat tractant-se d’una illa”.
Joaquín Cid
Peus de foto:
Illes del Canal de la Mànega, Jersey. Treballadors forçats en una cantera, 1941 ca. Bundesarchiv, Bild 101II-MW-4066-06 / Järisch.
Illes del Canal de la Mànega, Jersey. Soldats erigint un mur protector amb sacs d´arena, 1941 ca. Bundesarchiv, Bild 101II-MW-4066-11 / Järisch.
Illa del Canal de Guernsey. Construcció de fortificacions i posicions a la costa, 1942.
Bundesarchiv, Bild 101I-229-0353-09 / Dey.
Illa del Canal de Guernsey. Construcció d’una posición de costa, 1941.
Bundesarchiv, Bild 101I-227-0272-37 / Dey
PANELL 10 - 2. La Resistència
Tot i el tracte rebut a França, molts dels exiliats espanyols no varen dubtar a jugar-se la seva vida per defensar els valors republicans francesos contra l’Exèrcit alemany.
Després de ser capturats pels nazis van continuar la seva lluita política contra el feixisme, i aprofitaven qualsevol oportunitat per escapar-se o col·laborar amb la Resistència, com ja havien fet des de l’ocupació de França el 1940.
Els que no aconseguiren fugir col·laboraven amb la Resistència des dels camps de concentració o com a treballadors forçats a la Todt.
Lucas Allende de Santa Cruz
Nascut el 18 d’octubre de 1914, en Lucas va combatre com a sergent del cos de seguretat i assalt en el front de l’Ebre. Va arribar a França entre el 10 i el 13 de febrer de 1939.
El juny de 1941 va ser entregat als alemanys. Durant aquest període va treballar a l’empresa Keller i posteriorment para l’Staffel 36 de l’NSKK a Brest, formant part del grup de resistència FTP-UNE. La seva funció va ser la de repartir propaganda i diaris, així com recaptar diners.
Més tard es va unir al grup de resistència espanyol “Los Deportistas”, que comptava amb seixanta membres. En el grup, en Lucas va ser responsable de nombrosos sabotatges a la base de submarins de Brest i al NSKK.
Anys més tard, a França, fou condecorat diverses vegades, i en el seu certificat de defunció hi constà la menció “Mort per França”.
“Lluitar contra el nazisme era lluitar contra Franco”
Lucas Allende Santa Cruz
Peus de foto:
ALLENDE-1 reproducció del document d’identitat, 1945 (AD29).
ALLENDE-2 Certificat de participació en la Resistència, 1945 (Arxiu familiar).
PANELL 11 - 3.Els camps de concentració
“El camp estava situat al capdamunt d’una muntanyeta (…) Els SS eren éssers sense pietat i la sort ja estava dictada i no augurava res de bo. Belarmino, el meu pare, de 45 anys, el meu germà Manuel Ángel de 17 anys i jo, Galo de 16 anys, vam entrar al camp d’extermini de Mauthausen, el dia 24 d’agost de 1940”.
Testimoni de Galo Ramos (“Sobrevivir al infierno”)
El 1933 es va crear el primer camp de concentració a l’Alemanya nazi, el de Dachau, i a partir d’aquell moment es va construir una xarxa de camps perquè els presos, en règim d’esclavitud, treballessin pel III Reich fins a la seva mort.
Un cop capturats per les tropes alemanyes, els espanyols eren enviats als camps de presoners (stalags), fins que, amuntegats, eren traslladats en tren als camps de concentració.
Dels 9.161 espanyols deportats, 5.166 van ser executats o van morir a causa de les condicions de vida d’allí i els treballs que havien de fer.
L’extermini mitjançant el treball
El camp de concentració de Mauthausen va ser conegut com el “camp dels espanyols”. Allí els republicans espanyols foren utilitzats com a mà d’obra esclava per construir el mateix camp. Posteriorment, molts d’ells van ser destinats al terrible subcamp de Gusen I, on treballaren a les pedreres, carregant cada dia pedres pujant la inacabable escala. A Gusen hi van morir la meitat dels seus interns.
Amb l’avançament de la Segona Guerra Mundial, i la necessitat de recursos per a ser enviats al front, les SS van cedir els presos dels seus camps de concentració perquè treballessin a la indústria bèl·lica. Empreses com la Siemens o la Volkswagen, que elaboraven materials per a l’Exèrcit nazi, utilitzaren els Rotspanier per aconseguir recursos per la Wehrmacht, ja fossin bales, bombes o peces per a tancs i avions.
El destí dels nostres rotspanier
Víctor Cueto Espina: capturat pels alemanys el juny de 1940, va acabar a Ebensee, subcamp de Mauthausen. Alliberat el maig de 1945 es va quedar vivint allí, a la comarca de l’Alta Àustria, primer com apàtrida, després, des de 1955, com austríac.
Emilio Álvarez Mongil “el Manco”: Va perdre un braç durant un bombardeig a El Musel, a l’octubre de 1937. Va marxar d’Espanya el febrer de 1939 i ingressà a Argelès. Després va anar a Burdeus i participà en la Resistència; detingut per la Gestapo, va ser torturat i deportat a Buchenwald. Després de l’alliberament, va retornar a Burdeus.
Ramos Barril: Belarmino Ramos i els seus fills Manuel Ángel i Galo van ingressar a Mauthausen el 1940, després del periple del Comboi dels 927. Belarmino morirà a Gusen, el 1941; mentre que en Manuel Ángel i en Galo sobreviurien. El primer no va retornar a Espanya, a diferència de Galo que sí que ho va fer.
José Artime Fernández: en arribar a França, el 1939, va ser internat en el camp d’Stepfonds; acusat de participar en la Resistència, va ingressar en el camp de Vernet d’Ariège. Torturat, va ser enviat a Dachau en el denominat “Tren Fantasma”. Va sobreviure i es quedà a França.
Robustiano Fernández i la seva filla Lucinda: quan van sortir cap a França el 1939, van ser internats en el camp de Les Alliers, prop d’Angoulema; viatjaren en el Convoi dels 927 i Robustiano acabà morint a Mauthausen, el 1942, fet que va saber la seva filla anys més tard.
David Moyano: internat en el camp d’Argelès, posteriorment va ser traslladat a Alsàcia a construir defenses militars. Quan va començar la II Guerra Mundial va ser detingut pels alemanys i enviat al camp de presoners Stalag X1-B. Amb ben just 19 anys va ser deportat a Mauthausen, on va sobreviure en el Comando Poschacher.
Luís Montero Álvarez: el 1939 sortia d’Espanya. A França va estar en el camp de Gurs i va ser enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers. Participà en la Resistència, detingut i deportat a Mauthausen, on va destacar com a dirigent comunista.
Peus de foto:
Presos treballant en la construcció d’un mur que tancava el camp interior pel sud. A primer pla, dos presos rotspanier (es pot distingir la S dins del triangle que tenien cosit a la jaqueta). Camp de concentració de Mauthausen (Àustria), 1941-1943. Fotògraf: Francesc Boix. © MHC (Fons Amical de Mauthausen).
Supervivents del camp de Gusen, maig de 1945.
Fotògraf: Francesc Boix. © MHC (Fons Amical de Mauthausen).
Treballadors forçats a la planta de municions Gustloff Werke II, camp de Buchenwald, 1943. United States Holocaust Memorial Museum.
PANELL 12 - 3.1. Ravensbrück
“Assedegades, famolenques, plenes de brutícia, marejades per la falta d’aire, esgotades, moltes malaltes, després d’aquells cinc dies de sinistre record, vam ser rebudes a l’estació de Furstenberg per una multitud d’SS cridaners, acompanyats de gossos policia monumentals que bordaven i ens mostraven les dents. Ai d’aquella que s’allunyés un pas!”
Mercedes Núñez Targa
(El valor de la memoria. De la cárcel de Ventas al campo de Ravensbrück)
Tot i que la majoria dels interns dels camps de concentració eren homes, també va haver-hi alguns camps exclusius per a dones, com el de Ravensbrück, ubicat a 90 km de Berlín.
En aquells camps, que van funcionar entre el 1939 i el 1945, les presoneres treballaven per a diverses empreses, com la Siemens&Halske, fabricant armament i peces per a vehicles i avions de l’Exèrcit alemany, així com en tasques agrícoles, fàbriques tèxtils o electròniques, sense cap mena de protecció.
A les fàbriques les jornades podien durar fins a setze hores, i quan arribaven al barracó solament rebien una sopa aigualida i una mica de pa per aguantar tot el dia. Sumant-s’hi els constants maltractaments rebuts per part de les guàrdies.
Entre 1942 i 1945 els nazis les utilitzaren per a realitzar experiments mèdics, Dones i nens, sobretot d’ètnia gitana, foren esterilitzats. Algunes dones van ser prostituïdes en bordells de les SS o en el front de Berlín. De les 130.000 dones que hi va haver a Ravensbrück, 92.000 foren assassinades pels nazis.
“Realitzàvem treballs de guerra. Això es podia constatar pels obrers civils que ens dirigien, que portaven lents, mentre que nosaltres soldàvem a l’autògena sense res. Quan vaig ser lliure no vaig recuperar-me de les seqüeles de la vista per guanyar-me la vida”
Olvido Fanjul
El destí de les nostres rotspanier
Després de ser capturada a Rússia i enviada a Tallin (Estònia), l´Olvido Fanjul va ser deportada a Ravensbrück, sent la primera de les quatre-centes espanyoles que van enviar allí. Destrossada pel robatori del seu nadó pels nazis, va sobreviure gràcies a la solidaritat i cura de les dones del camp, podent recuperar-se anímicament.
Mercedes Núñez Targa va ser detinguda el 1944, sent com moltes altres torturada, traslladada a Romainville (París), internada a Sarrebrück (Alemanya) i acabant a Ravensbrück. Després fou destinada al comando Hasag, prop de Liepzig.
Neus Català va ser una altra de les supervivents de l’infern de Ravensbrück. Després del seu alliberament va viure a França on va continuar la lluita contra la dictadura de Franco. Des d’aquell moment, fins a la seva mort, es va dedicar a reivindicar la memòria dels deportats i deportades, creant l’Amical de Ravensbrück.
Peus de foto:
Dones a Ravensbrück amb les marques de guix que indicava que es dedicaven al transport.
Foto: Creu Roja de Suència. Wikimedia Commons.
Camp de concentració de Ravensbrück, 1939-1943 ca. Bundesarchiv, Bild 183-1985-0417-015 / o.Ang.
Carnet de deportada de l’Olvido Fanjul, 1943. Font: família Blanco Fanjul.
PANELL 13 - L´ALLIBERAMENT, 1944-1945
“Davant de l’avenç aliat els alemanys resistien, però un dia un soldat va començar a plorar, i el meu pare va anar cap allí i li va preguntar què li passava. Ell li va dir que plorava perquè els nazis perdrien la guerra. El meu pare no va dir res, però amagant la felicitat va pensar: millor!”
Maria Ferré (filla de Ventura Ferré)
El 6 de juny de 1944, els aliats van desembarcar a Normandia trencant les línies alemanyes.
A poc a poc, els aliats van anar guanyant terreny a la Wehrmacht que resistia en el front occidental. Després de durs combats com la batalla de Brest, i la insurrecció popular dels ocupants, el 25 d’agost, París era alliberada. Allò va suposar el final del treball forçat dels milers d’espanyols que eren a l’Organització Todt.
El 29 d’abril de 1945 els soldats americans arribaren al quarter de les SS als afores de Munich. En apropar-se a un vagó van descobrir un espectacle horrible: centenars de cadàvers apilats, homes, dones i nens.
Seguint aquell camí, arribaren al camp de Dachau on van poder observar l’horror del nazisme.
L’endemà, els soviètics entraven a Ravensbrück, i entre el 4 i 5 de maig els aliats van arribar als camps de Mauthausen i Sachsenhausen.
Encara apàtrides
Després de l’alliberament dels camps va començar una nova vida pels Rotspanier, tot i que el futur els hi era incert. Alguns volien tornar a casa, però no podien, d’altres no volien tornar al seu país on encara hi havia el dictador Franco en el poder. Per això la majoria es van quedar a França i tan sols alguns d’ells tornarien a Espanya força anys més tard.
“Estàvem convençuts que no guanyarien els nazis, que guanyarien els pobles”.
Neus Català
Una nova lluita
En tornar a casa, els rotspanier van iniciar una nova lluita: la de la memòria dels deportats i els treballadors forçats, creant entitats com l’Amical de Mauthausen, l’Amical de Ravensbrück o explicant les seves històries en publicacions o documentals.
Avui en dia el seu llegat continua viu, passant de generació en generació, i són els seus descendents els que actualment reivindiquen el passat dels deportats.
“Durant la nit del 4 de maig de 1945 (…) van acordar d’escapar-nos. El cel estava serè i sense avions. El silenci ens envoltava, la rigidesa de les coses. Què passaria? (…) Era el final de la guerra!”.
Joan Mestres
Peu de foto:
Llibre de memòries de Joan Mestres
PANELL 14 - LA MEMÒRIA
“Cal recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè s’inicia per l’oblit i s’acaba en la indiferència.”
José Saramago
La Segona Guerra Mundial va marcar l’esdevenir del continent i va ser l’origen de la integració europea. Per això, el record de les persones que van ser víctimes de les dictadures ha de ser la base de la “memòria europea”. La defensa dels ideals pels quals van lluitar, com la llibertat, la igualtat o la democràcia, ha de ser els fonaments del futur europeu.
Europa recorda
Al setembre de 2019, es va publicar la Resolució del Parlament Europeu sobre la importància de la memòria històrica europea per al futur d’Europa (2019/2819, RSP). En ella s’assenyala “el seu profund respecte per cadascuna de les víctimes d’aquests règims totalitaris”, i se sol·licita a tots els Estats membres que recordin els crims i violacions sistemàtiques dels drets humans realitzats per aquests règims.
Així mateix, en aquesta resolució se sol·licita als Governs que les víctimes siguin recordades, perquè no pot haver-hi reconciliació sense memòria. També es demana als Estats europeus que avaluïn la situació de les víctimes als seus països, i que eliminin o resignifiquin aquells monuments commemoratius que enalteixin als règims totalitaris.
Malgrat aquesta resolució del Parlament Europeu, desgraciadament, no existeix un veritable reconeixement als espanyols que van ser víctimes del nazisme. Tan sols els supervivents i les seves famílies, organitzats en diverses organitzacions no governamentals, han lluitat durant anys per mantenir viu el seu record.
Els rotspanier han estat els grans oblidats per part dels Governs espanyols, de la societat i, fins i tot, dels historiadors. De fet, 2005 va ser el primer any en què un Govern espanyol va participar en els actes d’homenatge realitzats amb motiu de la commemoració de l’alliberament del camp de Mauthausen, així com en un acte de Argelès-sud-Mer. El 2019, es va establir el 5 de maig com el Dia del record a les víctimes espanyoles del nazisme.
En el cas dels treballadors forçats, després de molts anys de lluita judicial, al juny de 1972, l’Estat alemany els va considerar víctimes del nazisme, sent un fet únic. Però, encara avui dia, no són prou reconeguts a Espanya i, per això, és tan necessari reivindicar la història dels qui van sofrir l’horror del nazisme més enllà dels camps de concentració.
PANELL 15 - VALORS DE L'UNIÓ EUROPEA
“Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt:
es farà gràcies a realitzacions concretes,
que creïn en primer lloc una solidaritat de fet”.
Robert Schuman, (9 de maig de 1950)
Units en la diversitat
Després de la Segona Guerra Mundial el continent europeu inicia el camí de la unió amb una idea fundacional: la Pau.
Des de la seva fundació el 1957 la Comunitat Econòmica Europea, i des de 1993 la Unió Europea, ha treballat per a superar les etapes de divisions històriques i de conflicte que ha viscut el continent; treballant per la solidaritat entre els pobles a partir del respecte de la seva història, la seva cultura i tradicions, en un marc comú: la democràcia i la llibertat. Els principals objectius del projecte comú de la Unió Europea són promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus ciutadans, des de la riquesa cultural i lingüística que atresora.
Per això són fonamentals els valors de:
- La dignitat humana, que ha de ser respectada i protegida.
- La llibertat individual de pensament, religió, reunió, expressió i informació.
- La democràcia.
- La igualtat.
- L’Estat de dret.
- La defensa activa dels drets humans.
#TheFutureIsYours
Per això, el futur del continent passa per escoltar la veu dels seus ciutadans més enllà dels períodes electorals, amb l’objectiu d’enfortir la democràcia.
Reflexionar sobre el nostre passat comú i el record de les víctimes ens ajuda a tenir present com de llarg i difícil ha estat el camí cap a la unitat, i com la pau, la tolerància, la llibertat i la democràcia han de ser els pilars del futur, per això fes sentir la teva veu.
“La identitat europea es basa en la renúncia a la violència”.
Tzvetan Todorov, premi Príncip d’Asturies
PANELL 16 - REFLEXIONS PER EL PRESENT
Hem après les lliçons del passat?
Ens sentim europeus?
Estem repetint la història?
Continuen vigents els valors fundacionals de la Unió Europea?
Hem de reinterpretar els valors?
Les nostres accions són coherents amb els valors de la Unió Europea?
Quin Europa volem?
Valores l’ésser ciutadà europeu?
És una Europa per a tots?